IX! sinònim d'èxit

I si ahir parlava de Roger Mas, avui li toca el torn a IX! El seu anterior disc té un tema que sobresortia, eixia, espectacularment sobre la resta: Ràdio. Amb ell es van donar a conèixer:

Gràcies a un altre Mas, en Pere, Ràdio es va fer famosa quan el presentador radiofònic va posar-la com a sintonia del seu Matí de Catalunya Ràdio d'estiu. La resta del disc, Autòmat infinit, està bé però li faltava solera. En canvi el salt a l'Ingenu és lliure és espectacular. S'agraeix, en l'actual panorama musical català, un mica de rocanrol.

El que he descobert avui és que en aquest disc hi canta Josep Puntí. La mateixa cançó, Contra sentit, la interpreta dues vegades. En la primera, ho fa a duo amb David Mullor, i la podeu escoltar al myspace. I en la segona, al final del disc, la canta ell sol: i com sempre ho fa de manera impecable. Sembla que en Puntí torna a l'escena últimament, ara només falta que s'animi, d'una punyetera vegada, a fer un nou disc.

Però la peça d'orfebreria d'aquest CD és, sense dubte, aquesta No estiguis trista de més avall. Ja sabeu que "ix" significa surt, i sortida en angles és "exit", per tant no dubteu que IX! és sinònim d'èxit.

ix! -No Estiguis Trista-


ix! Vídeos musicales MySpace

El Mas d'en Mas

En Roger Mas acaba de treure un nou disc: "A la casa d'enlloc". Vaig comprar el disc també dissabte, juntament amb el de Mishima (que us en parlava fa uns dies), el d'Els Pets i d'IX! Després d'escoltar atentament el de Mishima, avui l'he dedicat a Mas. Una altra obra mestra. És impossible acabar de descobrir, amb mitja dotzena d'escoltades, tots els matisos que té aquesta peça de col·leccionista. Més que una casa, en Mas ha construit un mas, una masia plena d'habitacions, racons, balcons, finestres, finestrons, finestrals, eixides, trasters, soterranis, alcoves, sales, salons, saletes, festejadors, golfes, etcètera,
Avui, gràcies a una entrevista a l'Avui, he descobert que la primera cançó cantada del disc, que gairebé li dóna el nom (La caseta d'enlloc), està dedicada als grans cantautors del país. Això és el que diu a l'entrevista:

"Al primer tema rets homenatge a Raimon, Sisa, Pau Riba, Llach, Bonet, etc. Què series tu sense ells?

Potser encara estaria intentant fer de Jim Morrison o de Lou Reed, i la cosa hauria anat bastant pitjor, suposo."

I és que a la cançó, que podeu escoltar al myspace, diu "i amb un esqueix de cançó ens surt el sol" (dedicat a Sisa); "Estan a punt d'arribar àligues negres" (a Maria del Mar Bonet); "...perquè volem, amb les veles al vent" (a Raimon); "Hi ha l'home, aquell del carrer (a Pau Riba); "i el vell sorrut bandoler" (a Llach). En definitiva, aquesta caseta d'enlloc és un homenatge a la casa d'en Sisa on van entrant els personatges de Qualsevol nit pot sortir el sol.

Però, posats a triar, la cançó que més m'ha agradat a la primera escoltada és "Tanco els ulls / Obro els ulls". M'encanta escoltar "N'estic fart, del nihilisme urbanita, de les ulleres de pasta, dels setciències de bar i de l'rgull pagès". M'emociono al sentir "No en puc més (sic), de les mentides dels progres, dels rancis de l'altra banda, dels gurús orientals i dels profetes del canvi climàtic".

Aquí teniu el primer videoclip del disc. Un gran country!:

Enric i Anna

Un dels grups de més èxit entre la mainada del Baby Boom de l'Espanya postfranquista va ser Enrique y Ana: "Baila con el hula-hoop", "Mi amigo Félix" o "La Gallina Co-Co-Ua" van ser-ne alguns dels hits. Conec una parella d'aquella generació, d'aquell Baby Boom, que precisament es diuen Enric i Anna. Fa més de 22 anys que els conec i sé que han hagut de patir alguna brometa per dir-se com es diuen. Una d'aquestes conyetes més sonades la van patir a mans dels Lax'n'Busto. En una visita del grup vendrellenc a Torelló la parella va demanar que els dediquessin el seu primer L.P. "Vas de punt, o què?". Quan en Pemi i companyia van sentir a qui havia d'anar dedicat es van posar a cantar cançons d'Enrique y Ana.
Aquesta història m'ha vingut avui al cap quan he escoltat per primer cop el nou disc de Mishima, Ordre i aventura, que vaig comprar ahir. És una autèntica meravella. Però mentre arrencava les males herbes del jardí m'ha sobrpès sentir en Carabén cantar això:

En arribar la tardor, l'Enric va tornar

i amb ell la certesa que la faria mamà

li va fer un fill, però de seguida es va espantar

a ella ser mare l'omplena, però també de maldecaps

Diu que l'Enric segueix amb la colla

Diu que l'Enric es fot fins al cul de tot

En arribar la tardor, l'Enric va tornar

potser fent de pare ja no hauria de treballar

L'Anna es va aprimar i ha tornat a sortir de festa

L'Enric no pot amagar l'odi que sent quan ella torna de dia

Diu que l'Enric és un tros de pare

Que en canvi l'Anna mai se sap ben bé a on para

Diu que l'Enric li ha descobert uns missatges

Diu que l'Enric finalment s'ha quedat amb el nen

La veritat, però, és que la història d'aquests Enric i Anna no té res a veure amb la dels que jo conec. Si els hagués de dedicar una cançó amb la mateixa tonada seria aquesta:

En arribar la tardor l'Enric va fer anys

amb la certesa que ho celebrarien junts

ella li va fer un petó, i de seguida els tres xics també

a ella ser mare l'omplena, i a ell ser pare el fascina

Diu que l'Enric segueix amb la feina

Diu que l'Enric els voldria dedicar més hores

En arribar la tardor, l'Enric va fer anys

posat a triar faria de pare i no aniria a treballar

L'Anna es va aprimar i han tornat a sentir-se joves

L'Enric no pot amagar la nostàlgia que sent quan tornen els records

Diu que l'Enric és un tros de pare

I que l'Anna mai gasta els somriures

Diu que a l'Enric li ha regalat un cap de setmana

Diu que l'Enric ha portat els nens a casa dels avis