Prescindir de la lletra "_"

La Vanguardia m'ha expli_at avui que un tal Pep Torres ha inventat una urna que tritura unes papertes grogues amb una "_" gran al mig. Aquest home ha instal·lat aquesta urna a la galeria Art Windoe del _arrer Balmes de Bar_elona. La seva inten_ió és denun_iar que l'Ajuntament de Bar_elona ignora aquesta op_ió entre les tres possibilitats a l'hora de de_idir què _al fer amb la Diagonal. Segons ell, l'Hereu ha de_idit fer veure que és un demò_rata _onvo_ant un referèndum il·legal i, alhora, pervertit. Fa una _ampanya publi_itària pagada per l'empresa del tramvia en què li diu als bar_elonins que vagin a votar l'op_ió "A" o "B" sense que en _ap moment es re_ordi que també existeix l'op_ió "_".

La ini_iativa d'en Pep Torres la trobo molt interessant ja que utilitza l'art per fer una denún_ia públi_a i políti_a. Però, la veritat, és que el senyor Torres s'equivo_a en una _osa. En realitat no és que el senyor Hereu s'hagi oblidat de l'op_ió "_" sinó que no sap que existeix. Aquesta tradi_ió d'oblidar-se la lletra "_" no és només _osa de l'Hereu, sinó dels so_ialistes en general. Ja fa anys que sabem que el partit de l'Hereu, Montilla i _ompanyia és el PS, Partit So_ialista i no pas el PS_. Una "_" que, en realitat, han substituït per l'OE.

Les aixelles d'en Carod

Avui dilluns ha estat el dia d'ERC a Catalunya Ràdio. Al Matí de Catalunya Ràdio han entrevistat en Joan Puigcercós, al migdia al Tot és molt confús ho han fet amb en Josep- Lluís Carod-Rovira i a la tarda, a L'oracle, han tingut de convidat en Jordi Portabella. No he escoltat El Cafè de la república, però diria que no han entrevistat l'Ernest Benach.

De tot plegat, em quedo amb l'entrevista a Carod-Rovira. L'exlíder d'ERC ha confessat que cada dia es posa desodorant dos cops a l'aixella esquerra i un a la dreta. Aquesta qüestió ha estat tema de conversa uns minuts. Carod ha dit que això no ho feia per cap mena de supersitició, sinó simplement per un costum. El tema m'ha fet reflexionar força estona i he arribat a una conclusió científica. El Vicepresident de la Generalitat deu ser dretà i quan s'ha dutxat deu agafar el desodorant amb la mà dreta. El desodorant ha de ser de roll-on i se'l passa primer per l'aixella esquerra i després per la dreta. Un cop ha fet aquesta operació deu comprovar que l'aixella dreta queda més untada que l'esquerra. ¿Per què? Doncs perquè els roll-on tarden a treure tota la substància quan els utilitzes després de moltes hores sense fer-los servir. Per això, l'encara membre d'ERC, torna a passar el desodorant per l'aixella esquerra perquè la cosa quedi més equilibrada.

De fet, he arribat a aquesta conclusió perquè jo faig pràcticament el mateix cada dia. En la primera passada per l'aixella sempre costa deixar-hi el producte del desodorant. Per cert, i parlant de desodorants, permeteu-me que faci publicitat de la meva marca i model preferits. Es tracta de l'Aloe Vera de Mussvital. El compro de quatre en quatre a les farmàcies. És l'únic desodorant que em funciona, per tot el dia, i que a més no em provoca al·lèrgies. Us el recomano. Ah, i si hi ha algun comercial de Mussivital llegint aquest text li deixo el meu correu electrònic per si vol fer-me arribar algunes mostres gratuïtes. Gràcies: enricxicoy@gmail.com.

Samaranch Torelló

Avui no he après una cosa sinó moltes d'una sola persona. Aquest és el correu que he rebut d'un bon amic periodista que treballa en un mitjà públic

Els catalans no ens mamem el dit, per molt que les nostres elits ho puguin pensar

Tribuna Catalana

Vilaweb

Facebook

The Times: Si vol entendre la corrupció institucionalitzada, un bon lloc per a començar és el palau de Lausana des d'on Samaranch dirigia el CIO

L'Express: Samaranch va canviar la divisa de Coubertain. Amb ell la cosa important era participar en els beneficis.

BBC: Samaranch va deixar créixer un càncer de corrupció i de luxe al CIO

Le Monde: No va amagar mai la seva admiració pel dictador Francisco Franco

The New York Times: Samaranch, un antic dirigent esportiu franquista, va tolerar un cert nivell de corrupció al Comitè Olímpic.

La Stampa: S'ha emportat a la tomba el seu fosc passat amb la camisa blava de la Falange

Sidney Morning Herald: Amb Samaranch el Comitè Olímpic va esdevenir sinònim de nepotisme, clientelisme, escàndols, secrets i elitisme.

Kurier: L'espanyol estava al servei dels feixistes

New Zealand Herald: Samaranch era autocràtic i intolerant

Wall Street Journal: Samaranch insistia a ser tractat d'excel·lentíssim i a envoltar-se de luxe

Passa-ho!

Un any sense estiu

L'expressió "aquest any no hem tingut estiu" l'utilitzem habitualment quan ha estat un estiu molt plujós i poc calorós. També la fa servir aquell postadolescent que ha hagut de pringar pencant tot l'estiu. Però el que he descobert avui és que la història de la humanitat defineix els anys sense estiu aquells perjudicats per enormes núvols de cendra volcànica.Es veu que l'any sense estiu més famós de la història va ser el de 1816. El web Mètode.cat ens ho explica molt bé:

"Un any abans, a l’abril de 1815, la colossal erupció del volcà Tambora en l’illa de Sumbawa, a Indonèsia, va causar la mort a més de 80.000 persones i va injectar en les capes altes de l’atmosfera milions de tones de cendres, que amb el pas del temps van anar estenent-se al voltant de tot el globus. Durant les setmanes i mesos següents, el mantell de pols i cendres volcànics amb els quals va quedar impregnada l’estratosfera va produir bells i acolorits ocasos en tot el planeta, encara que els seus habitants no van saber relacionar la causa, ni tan sols el cèlebre pintor anglès William Turner, que els va plasmar en alguns dels seus quadres més famosos. Encara que ara sí que ho sabem, ells tampoc no es van assabentar que l’opac vel de cendres violentament vomitades pel volcà Tambora, com que va reduir el percentatge de radiació atmosfèrica, va fer baixar la temperatura en la Terra, com va succeir el 1991 després de l’erupció del Pinatubo a Filipines, després de la qual la temperatura planetària va baixar més de mig grau. Però el 1816, un any després del cataclisme del Tambora, les coses van ser molt pitjors. L’estiu d’aquell any no va ser tal, de manera que als països del centre i el nord d’Europa va fer fred en els mesos de juliol i agost, mentre que en el conjunt del continent es van perdre les collites enmig de la sorpresa de la gent, i el patró meteorològic van ser contínues tempestes i inundacions. "
Si l'Eyjafjallaökull hagués esclatat aquest estiu i els avions no s'haguessin pogut enlairar durant el mes d'agost, segur que el 2010 per a molts també hauria estat recordat com un any sense estiu.
Però això no ho he après gràcies a aquest web sinó al programa Quèquicom de Tv3. Avui ha dedicat un reportatge als volcans de La Garrotxa, que adjunto més avall. Al final del reportatge ens han explicat això de l'any sense estiu. Per cert, ¿sabíeu que Mary Shelley va escriure Frankenstein inspirant-se en aquell tenebrós 1816? Quèquicom és, probablement, el millor programe divulgatiu de la televisió. Hereu d'aquell "Més enllà del 200", els seus reportatges i temes tractats tan poden interessar a joves com a grans. Llàstima que en el capítol d'avui la reportera hagi comès un petit delicte:

Entre un lluç i vint boquerons

Fa uns quinze dies per sopar vaig comprar un lluç. Era una bona peça. En van sortir una desena de filets molt tendres. El vaig cuinar com sempre, enfarinat i fregit. Als xics de casa, que sempre els ha costat una mica menjar-se el peix, se'l van cruspir en un tres i no res. Realment era molt bo. Ara, em deixava un detall important. Aquella peça marítima, o de piscifactoria, em va costar una mica més de quinze euros. I això tenint en compte que en el preu també hi anava el cap i l'espinada que no vaig voler. Buf! No negaré que van ser 15 euros ben invertits, però ho vaig trobar caríssim. Escanadalosament car.

Avui he tornat a anar a la peixetria i he estat dubtant si, en lloc del lluç, comprava una pescadilla, que normalment surt també molt bona i bastant més barata. Però entre el peix exposat he vist uns boquerons petitets que feien molt bona pinta. Li dic a la peixatera "posa-me'n una vintena i me'n podries treure l'espinada?". I així ho ha fet. En un moment els ha tingut nets i dins la bossa i me'ls ha donat dient-me "et va bé així?". He estat a punt de respondre-li que no, que no m'anava bé, ja que no suporto que amb els guants ben bruts i molls de netejar el peix em donin la bossa i el canvi també ben xops. Però li he respost que sí, que ja m'estava bé.

A casa els he fet també enfarinats i passats per la paella. He quedat esmaperdut en veure com se'ls cruspien els petits de casa. Bé, a en Pol li ha costat molt. Però vaja, això no és notícia, aquest noi si no sopa galetes Maria no acaba mai el primer.

Per cert, em deixava un detall (que deixo, una vegada més, expressament pel final). La peixatera, després de donar-me la bossa xopa, em diu: "un amb quinze". I jo li dic "un amb quinze?". I ella respon "sí, sí, un euro amb quinze cèntims". I jo que concloc "ah, doncs ho porto just".

Desequilibrat

A vegades tinc la sensació que baixo de la lluna. Aquest cap de setmana hem tingut una festa d'aniversari d'una nena amiga de la meva filla. Mentre parlàvem els pares, vaig veure que un d'ells duia una braçalet tot curiós. Li vaig preguntar què era perquè també havia vist que en duia un la seva dona, però de color diferent. Estava convençut que devia ser d'aquelles que et dóna accés a algun local. Però no. Em diu: és una polsera de l'equilibri. Em vaig quedar igual. Després m'ho va explicar.

Es veu que aquest estri serveix perquè vagis per la vida amb més energies i més equilibrat. Ho va sentir per la ràdio i va pensar "quina xurrada". Però després un company de feina, que en tenia una, li va dir que sí que li funcionava i li va deixar provar. Van muntar un tauló i aquell que no portava la polsera provava de passar fent equilibris, i queia cada vegada. En canvi, quan ho provava amb el braçalet ho feia sense problemes. També em va explicar que, pel que sembla, uns corredors de bicicleta que la porten han millorat espectacularment els seus resultats a les curses.

No fa pas tants anys, es van posar de moda aquells braçalets de metall que als extrems hi tenen dues petits boles i que servien per quelcom semblant. Ahir mateix vaig veure una dona gran que en portava una. Jo, almenys, seguiré desconfiant d'unes i altres. Segur que hi ha bona part d'efecte placebo, si és que això es diu així. Per si de cas, però, prefereixo no portar-ne cap. Tinc la sensació que si no m'acabo de tornar boig amb tot allò que m'envolta és, precisament, perquè estic més a gust amb un cert caos i una mica desequilibrat.

El condó tauró

Suposo que a hores d'ara per a molts de vosaltres no és cap novetat, però m'ha sorprès descobrir el "condó tauró". Bé, aquest nom me l'acabo d'inventar. En realitat l'invent es diu Rape-aXe i se l'ha inventat una tal Sonnet Ehlers. Segons expliquen al 3cat24 "consisteix en una funda de plàstic que té al seu interior unes arestes punxegudes i en forma de serra que la dona s'introdueix a la vagina com un tampó i que atrapen el penis de l'home en cas de patir un assalt sexual". La doctora Ehlers en vol repartir 30.000 al mundial de Sudàfrica per tal evitar les més que previsibles nombroses violacions.

L'invent em sembla collonut i la idea em sembla de puta mare. La mateixa inventora ja ha contestat les crítiques amb respostes enginyoses. Segons expliquen les agències, "se li retreu, per exemple, que si l'home queda atrapat és possible que es torni més violent i pugui matar la dona. Davant d'això, Ehlers respon a la seva pàgina web que "sempre que una dona pateix una violació corre el perill que la matin"". També "quant a la possibilitat que el Rap-axe pugui ser usat per dones amb la intenció de venjar-se o deixar en evidència homes que en cap moment intentin sobrepassar-se amb elles, Ehlers reconeix que és una possibilitat, i ofereix un consell: "No posis el que et pertany on no et pertany i mai tindràs problemes"".

Si finalment es distribueix, no tardarem gaire a començar sentir tot tipus d'històries relacionades amb aquest enginy. Posem alguns exemple, fem uns quants flaixforwards:
1) A una de les joves que s'havia introduit el "condó tauró" resulta que l'aparell li feia nosa. Mentre era a la discoteca, va anar al lavabo a posar-se'l bé. Es va introduir un dit dins la vagina, amb tanta mala sort que el dit li va quedar atrapat i va sortir del lavabo cridant "m'ha mossegat, m'ha mossegat!".
2) Un dels casos més sonats és el d'aquell violador que no només li va quedar el penis atrapat dins el condó sinó que també li va quedar dins la noia. Resulta que tot plegat va fer el buit i l'home va quedar atrapat mentre deixava anar estrèpits de dolor. Al violador i a la noia els van haver de rescatar amb ambulància i a l'hospital van tardar dues hores a separar-los.
3) Més sonat, encara, va ser el gran escàndol del Mundial. Un jugador, una de les estrelles del torneig, no va jugar la final. Ningú sabia perquè. A les semifinals havia marcat dos gols i, aparentment, no havia patit cap lesió. Malgrat això, a la final no era ni a la banqueta ni a les grades. El metge de la selecció va redactar un informe mèdic en què explicava que la nit anterior havia patit una indisposició, sense més detalls. Aquí va ser quan van començar els rumors. S'explica que la nit de les semifinals unes prostitutes havien visitat l'hotel del jugadors per celebrar la victòria i que una d'elles portava posat el condó. La resta, ja us la podeu imaginar.
4) Al final del mundial també es va fer públic el nombre de dones que havien utilitzat aquesta eina amb les seves parelles. La majoria de dones ho havien fet perquè no havien perdonat els seus marits que els haguessin posat les banyes. Però també n'hi havia, curiosament, que ho havien fet com un joc. Es veu que l'invent ha satisfet als addictes al sadomasoquisme. Diuen els experts en la matèria sàdica, que quan ho has provat una vegada ja esperes impacient que se't recuperi el membre per a la propera vegada.
5) Desgraciadament, però, la més tràgica de les notícies és el cas d'una noia que ja havia estat violada amb anterioritat i que va decidir perseguir el seu violador fins que el va seduir esperant-lo a l'entrada de casa seva. Un cop allà, es van dirigir al domicili del violador i aquest, que va sospitar que la dona li havia preparat una emboscada, va decidir consumar la segona violació obligant-la a fer-li una... Bé, ja us ho podeu imaginar.

Salvem l'Avui

Avui he rebut d'una treballadora de l'Avui la invitació per formar part al Facebook del grup "Salvem l'Avui". Quan he acceptat formar part d'aquest grup no arribàvem a la cinquantena i ara, poques hores més tard, a quarts de vuit del vespre, ja som gairebé 300. M'hi jugo un pèsol que aquesta nit ja hauran superat el miler.

Per tant, avui he descobert això que m'expliquen des del grup:

"L'Avui, el primer diari en català, afronta aquests dies un dels moments més decisius de la seva història. El desembre passat, el grup Hermes, empresa editora d'El Punt, el setmanari Presència i altres mitjans va comprar l'Avui i els seus responsables van prometre a la redacció del diari que no farien la “bestiesa” de fer fora uns 50 treballadors com havien previst els anteriors propietaris del diari. També van assegurar que l'Avui es mantindria com un producte periodístic diferenciat d'El Punt.
Tres mesos i escaig després, els dirigents d'El Punt s'han tret la màscara. Poc després d'haver aterrat al diari van suprimir per decret la secció d'esports de l'Avui per encartar-hi El 9 Esportiu. De mica en mica, com aquell qui res, han anat prescindint de llocs de treball i ara es despengen amb les propostes de fer fora 65 persones (la meitat de la plantilla) amb unes indemnitzacions miserables, la supressió de seccions senceres i una substancial retallada de sous per als qui es quedin. I tot plegat, amb el curiós objectiu d'aconseguir l'“excel·lència” periodística de l'Avui.
Davant d'aquest atac, els treballadors de l'Avui hem decidit denunciar a l'opinió pública catalana el risc que el nostre diari deixi de ser el diari generalista de referència en català i acabi convertint-se en una publicació mediocre, mentre el grup Hermes es beneficia de sucoses subvencions públiques per haver incrementat el tiratge i l'audiència del conjunt de les seves publicacions.
Gràcies per la vostra solidaritat."

Sóc lector de l'Avui de tota la vida (de la meva i bona part de la seva), i mai com ara m'havia costat llegir-lo. L'anorèxia que pateix comença a ser preocupant. La compra, al seu moment, per part de Godó i Planeta a alguns, d'entrada, ens va sorprendre negativament. Però el temps ha demostrat que podia guanyar qualitat. Vicent Sanchis havia aconseguit que el diari no només sobrevisqués sinó que es comencés a convertir en un mitjà de referència. Però des que el periodista valencià va deixar-ne la direcció, el pacient ha anat empitjorant. Alguns vàrem veure la compra d'Hermes com una oportunitat, però també amb certa recança. Costava d'entendre que una empresa que té problemes de subsistència i que no ha aconseguit fer d'El Punt un diari atractiu aconseguís rellançar el seu principal competidor. La desaparició de la secció d'esports, i en conseqüència la majoria dels seus redactors, va ser la primera decepció. Fa temps que crec que aquesta secció, malgrat les mancances de recursos, era d'una qualitat per sobre la mitjana del país.

No sé com acabarà tot plegat, però fa mala olor. A veure si el que no va aconseguir l'Audiencia Nacional amb l'Egunkaria ho acabarà fent Hermes amb l'Avui i, qui sap, potser fins i tot amb El Punt.

IX! sinònim d'èxit

I si ahir parlava de Roger Mas, avui li toca el torn a IX! El seu anterior disc té un tema que sobresortia, eixia, espectacularment sobre la resta: Ràdio. Amb ell es van donar a conèixer:

Gràcies a un altre Mas, en Pere, Ràdio es va fer famosa quan el presentador radiofònic va posar-la com a sintonia del seu Matí de Catalunya Ràdio d'estiu. La resta del disc, Autòmat infinit, està bé però li faltava solera. En canvi el salt a l'Ingenu és lliure és espectacular. S'agraeix, en l'actual panorama musical català, un mica de rocanrol.

El que he descobert avui és que en aquest disc hi canta Josep Puntí. La mateixa cançó, Contra sentit, la interpreta dues vegades. En la primera, ho fa a duo amb David Mullor, i la podeu escoltar al myspace. I en la segona, al final del disc, la canta ell sol: i com sempre ho fa de manera impecable. Sembla que en Puntí torna a l'escena últimament, ara només falta que s'animi, d'una punyetera vegada, a fer un nou disc.

Però la peça d'orfebreria d'aquest CD és, sense dubte, aquesta No estiguis trista de més avall. Ja sabeu que "ix" significa surt, i sortida en angles és "exit", per tant no dubteu que IX! és sinònim d'èxit.

ix! -No Estiguis Trista-


ix! Vídeos musicales MySpace

El Mas d'en Mas

En Roger Mas acaba de treure un nou disc: "A la casa d'enlloc". Vaig comprar el disc també dissabte, juntament amb el de Mishima (que us en parlava fa uns dies), el d'Els Pets i d'IX! Després d'escoltar atentament el de Mishima, avui l'he dedicat a Mas. Una altra obra mestra. És impossible acabar de descobrir, amb mitja dotzena d'escoltades, tots els matisos que té aquesta peça de col·leccionista. Més que una casa, en Mas ha construit un mas, una masia plena d'habitacions, racons, balcons, finestres, finestrons, finestrals, eixides, trasters, soterranis, alcoves, sales, salons, saletes, festejadors, golfes, etcètera,
Avui, gràcies a una entrevista a l'Avui, he descobert que la primera cançó cantada del disc, que gairebé li dóna el nom (La caseta d'enlloc), està dedicada als grans cantautors del país. Això és el que diu a l'entrevista:

"Al primer tema rets homenatge a Raimon, Sisa, Pau Riba, Llach, Bonet, etc. Què series tu sense ells?

Potser encara estaria intentant fer de Jim Morrison o de Lou Reed, i la cosa hauria anat bastant pitjor, suposo."

I és que a la cançó, que podeu escoltar al myspace, diu "i amb un esqueix de cançó ens surt el sol" (dedicat a Sisa); "Estan a punt d'arribar àligues negres" (a Maria del Mar Bonet); "...perquè volem, amb les veles al vent" (a Raimon); "Hi ha l'home, aquell del carrer (a Pau Riba); "i el vell sorrut bandoler" (a Llach). En definitiva, aquesta caseta d'enlloc és un homenatge a la casa d'en Sisa on van entrant els personatges de Qualsevol nit pot sortir el sol.

Però, posats a triar, la cançó que més m'ha agradat a la primera escoltada és "Tanco els ulls / Obro els ulls". M'encanta escoltar "N'estic fart, del nihilisme urbanita, de les ulleres de pasta, dels setciències de bar i de l'rgull pagès". M'emociono al sentir "No en puc més (sic), de les mentides dels progres, dels rancis de l'altra banda, dels gurús orientals i dels profetes del canvi climàtic".

Aquí teniu el primer videoclip del disc. Un gran country!:

1000 raons per ser independents

Una vegada més, ha estat una alumna qui m'ha descobert una informació que desconeixia. La Marta m'ha explicat avui que ha trobat un bloc que duu per nom "1000 reasons for independence of Catalonia" en anglès i "1000 raons per la independència de Catalunya" en català. L'autor, Miquel Marzabal Galano, ja porta escrites 34 raons des de l'any 2007. Es tracta, doncs, d'una altra iniciativa que intenta demostrar que la independència del nostre país no només és possible sinó imprescindible.
Per cert, un bloc que s'hauria de llegir Artur Mas. El líder de CiU va afirmar ahir, a TV3, que no és partidari de la independència perquè això divideix la societat. Quina estupidesa! No cal un referèndum per saber que hi ha partidaris i contraris de la independència. Amb aquesta afirmació el senyor Mas dóna preferència als partidaris del no ja que per no fer-los enfadar no convoquem el referèndum. En canvi, mentrestant, tan se li fot si la resta de catalans estem emprenyats perquè encara no som un país lliure. La pregunta que li hauríem de fer al senyor Mas és: ¿què prefereix, que hi hagi gent emprenyada perquè Catalunya, els catalans, som més lliures, o que hi hagi catalans emprenyats perquè continuem sent una nació omprimida?

No vaig dinar amb dos etarres

Fa 7 anys vaig anar a dinar amb Juan María Torrealdai i Martxelo Otamendi, editor i director de l'Egunkaria. Veníem de fer una xerrada sobre mitjans de comunicació i conflicte basc a la UAB. En aquell acte Otamendi va anunciar que tirarien endavant un nou diari: Berria. Feia només tres mesos que l'Audiencia Nacional havia tancat el diari i que aquestes dues persones havien acusat la Guardia Civil d'haver-los torturat. I jo m'ho crec, com també s'ho va creure Pasqual Maragall (per cert, va ser un servidor qui li va preguntar al llavors candidat a la presidència si es creia Otamendi. Modèstia a part). Durant la xerrada amb Otamendi i Torrealdai, i després en el dinar, un home ens va estar seguint i vigilant.
Han hagut de passar 7 anys perquè hagi pogut confirmar que aquell dia no vaig anar a dinar amb dos etarres. Ha hagut de ser la pròpia A.N. qui ho desmenteixi, i si són ells mateixos els que es porten la contrària vol dir que realment la van cagar solemnament. Ah, i encara ens demanen que ens manifestem a favor de Garzón? Au va!

Enric i Anna

Un dels grups de més èxit entre la mainada del Baby Boom de l'Espanya postfranquista va ser Enrique y Ana: "Baila con el hula-hoop", "Mi amigo Félix" o "La Gallina Co-Co-Ua" van ser-ne alguns dels hits. Conec una parella d'aquella generació, d'aquell Baby Boom, que precisament es diuen Enric i Anna. Fa més de 22 anys que els conec i sé que han hagut de patir alguna brometa per dir-se com es diuen. Una d'aquestes conyetes més sonades la van patir a mans dels Lax'n'Busto. En una visita del grup vendrellenc a Torelló la parella va demanar que els dediquessin el seu primer L.P. "Vas de punt, o què?". Quan en Pemi i companyia van sentir a qui havia d'anar dedicat es van posar a cantar cançons d'Enrique y Ana.
Aquesta història m'ha vingut avui al cap quan he escoltat per primer cop el nou disc de Mishima, Ordre i aventura, que vaig comprar ahir. És una autèntica meravella. Però mentre arrencava les males herbes del jardí m'ha sobrpès sentir en Carabén cantar això:

En arribar la tardor, l'Enric va tornar

i amb ell la certesa que la faria mamà

li va fer un fill, però de seguida es va espantar

a ella ser mare l'omplena, però també de maldecaps

Diu que l'Enric segueix amb la colla

Diu que l'Enric es fot fins al cul de tot

En arribar la tardor, l'Enric va tornar

potser fent de pare ja no hauria de treballar

L'Anna es va aprimar i ha tornat a sortir de festa

L'Enric no pot amagar l'odi que sent quan ella torna de dia

Diu que l'Enric és un tros de pare

Que en canvi l'Anna mai se sap ben bé a on para

Diu que l'Enric li ha descobert uns missatges

Diu que l'Enric finalment s'ha quedat amb el nen

La veritat, però, és que la història d'aquests Enric i Anna no té res a veure amb la dels que jo conec. Si els hagués de dedicar una cançó amb la mateixa tonada seria aquesta:

En arribar la tardor l'Enric va fer anys

amb la certesa que ho celebrarien junts

ella li va fer un petó, i de seguida els tres xics també

a ella ser mare l'omplena, i a ell ser pare el fascina

Diu que l'Enric segueix amb la feina

Diu que l'Enric els voldria dedicar més hores

En arribar la tardor, l'Enric va fer anys

posat a triar faria de pare i no aniria a treballar

L'Anna es va aprimar i han tornat a sentir-se joves

L'Enric no pot amagar la nostàlgia que sent quan tornen els records

Diu que l'Enric és un tros de pare

I que l'Anna mai gasta els somriures

Diu que a l'Enric li ha regalat un cap de setmana

Diu que l'Enric ha portat els nens a casa dels avis

Les novetats del clàssic

Aquest Barça ens dóna tantes alegries com novetats en cada partit que juga. Trenca totes les estadístiques. Per tant, avui, després del partidàs dels de Guardiola, no he après una cosa nova, sinó moltes. Són tantes, que no sé quines destacar: que si Alves juga d'extrem, que si és la primera vegada que els Barça guanya dos vegades seguides al Bernabéu, que si Laporta ha guanyat més clàssics que Núñez, que si el Barça guanya tots els partits que queden superarà els 100 punts, que el Madrid ha perdut tots els partits importants d'aquesta temporada jugats en dia 10, que si...

El 10

El 10 és un número que sovint hem associat amb la perfecció. Malgrat això, treure un 10 no és garantia de ser el millor ja que un 10 pot ser un Excel·lent o una Matrícula d'Honor. El 10 en futbol, però, està reservat als millors. Almenys això diuen. A Can Barça això es compleix. En canvi, avui he après que al Madrid aquest any 10 el número 10 li ha portat mala sort. Resulta que en les dues competicions en què ha estat eliminat van ser en un dia 10. Bé, de fet la primera va ser de l'any 09, concretament el dia 10 del mes 11 (el dia del meu aniversari, per cert). Aquell dia van eliminar els merengues de la Copa del Rei. I un altre 10, però en aquest cas del mes de març d'aquest any, els van fer fora de la Lliga de Campions.

Doncs bé, els supersticiosos diuen que demà torna a ser dia 10 i que, per tant, el Madrid podria rebre l'estocada definitiva a la tercera competició. I no només això, sinó que juga a les 10 de la nit i que davant tindrà el jugador de futbol que millor ha representat què signfica dur el número 10 a l'esquena.

Per tant, m'atreveixo a pronosticar que demà el Madrid acabarà amb 10 jugadors sobre el terreny de joc, per l'expulsió de Lass, i que Lionel Messi marcarà al minut 10 (a les 10 i 10 de la nit) l'únic gol del partit.

TimesCast

Aquest matí he tingut l'última classe de la setmana: seminari de periodisme. En Marc, que seia al meu costat, m'ha explicat que fa uns dies va llegir a La Vanguardia que el New York Times penjava cada dia al seu web 10 minuts del consell de redacció. M'havia passat per alt la notícia. Així que només d'arribar a casa m'he connectat al New York Times i he trobat el canal TimesCast. La veritat és que és molt interessant ja que el format és una barreja d'informatiu i consell de redacció. Per cert, amb alumnes com en Marc un confirma allò que ja sap: que un professor pot aprendre tant dels alumnes com els alumnes del professor.

Aquest és el vídeo del consell de redacció d'avui del NYT:

Prim, prim, prim

Aquest any ha estat el del retorn de "La Trinca". Si els nanos no havien fet prou diners amb les seves produccions audiovisuals, ara es fan un programa a mida, produït per ells, en què ells són els protagonistes i del qual, a més, en trauran rèdit en forma de drets d'autor. D'això se'n diu ser un bon empresari català. La "trincamania" s'ha estès fins i tot entre la mainada i els xics de casa canten cançons com "alegria, és festa major..." cosa impensable a principis de la segona dècada del segle XXI. Fins i tot la meva filla, que fa gimnàstica rítmica, aquest any farà el ball amb una cançó dels trincos: "Mort de gana".

Doncs d'aquesta cançó us volia parlar. Quan avui la meva filla ens cantava la cançó anava repetint: "plim, plim, plim, mort de gana, mort de gana, mort de gana". I amb aquestes la seva mare li diu: "no, no, és canta així: prim, prim, prim i mort de gana, i mort de gana, i mort de gana". Doncs bé, per estrany que sembli, jo també sempre havia cantat "plim, plim, plim". Sí, sí, avui he descobert que ho cantava malament. Quan la meva filla ha sentit que jo també ho cantava així ens ha dit: "ho veus mama, ho veus, és plim, plim, plim".

Porter mosca

La mare d'un nen de l'edat de la meva filla, de sis anys, avui m'ha explicat que al seu fill no li agrada fer de porter. Però, en canvi, sí que li agrada fer de "porter mosca". I quan li va demanar què vol dir això de "porter mosca" aquest li va respondre que és aquell porter que també pot marcar gols. Coi, això sí que m'ha sorprès.

Per cert, avui que en Messi li ha clavat quatre gols a un porter potser més que un "porter mosca" li hauríem de dir que ha estat un "porter gruyere".

No animal testing

Sóc d'aquells qui cada dia es llegeix els paquets de cereals mentre esmorza. Bé, això sempre que esmorzo cereals. En canvi, no tinc per costum llegir-me els pots de sabó o de xampú mentre em dutxo. No tinc temps per perdre. Però avui dilluns de pasqua, potser perquè de pressa no en tenia gens ni mica, m'he llegit de dalt a baix un xampú que tenim a la dutxa. Fa uns dies que em piquen una miqueta els cabells i volia saber si aquell xampú de perruqueria m'aniria bé. Total, que al final de la lectura del pot he descobert un logo que no havia vist mai abans. Es tracta d'un conill i a sota un text que diu "No animal testing". O sigui, que aquell xampú no l'han provat abans amb conillets d'índies. I això, sincerament, no ho he descobert fins avui.

Això deu voler dir, doncs, que si no l'han provat amb animals ho deuen haver provat directament amb humans, oi? O és que potser ni tans sols amb ells ho han provat? De fet, aquest xampú l'havia fet servir fa uns mesos i durant unes setmanes encara em va picar més el cap. La perruquera diu que és un sabó que serveix per eliminar totes les impureses del cap.

Bé, sigui com sigui, mirant per internet he vist que hi ha molts productes que es promocionen amb logos semblants al del meu xampú. El dubte que seguiré tenint, però, és si no seré jo el conillet d'índies que fan servir per provar el producte.

Això diuen

Això diuen, que cada dia s'aprèn alguna cosa nova. La meva intenció és comprovar-ho. Cada vegada que aprengui quelcom nou ho faré públic en aquest bloc.

Si tu també has conegut avui aquest fet nou, pots clicar l'opció de sota el missatge en què diu "També ho he après avui" i, si no, pots clicar l'altra opció: "Ja ho sabia".

A part, també seran benvingudes les vostres aportacions a les novetats que hagueu conegut al llarg del dia i els aniré publicant al bloc.