Entre un lluç i vint boquerons

Fa uns quinze dies per sopar vaig comprar un lluç. Era una bona peça. En van sortir una desena de filets molt tendres. El vaig cuinar com sempre, enfarinat i fregit. Als xics de casa, que sempre els ha costat una mica menjar-se el peix, se'l van cruspir en un tres i no res. Realment era molt bo. Ara, em deixava un detall important. Aquella peça marítima, o de piscifactoria, em va costar una mica més de quinze euros. I això tenint en compte que en el preu també hi anava el cap i l'espinada que no vaig voler. Buf! No negaré que van ser 15 euros ben invertits, però ho vaig trobar caríssim. Escanadalosament car.

Avui he tornat a anar a la peixetria i he estat dubtant si, en lloc del lluç, comprava una pescadilla, que normalment surt també molt bona i bastant més barata. Però entre el peix exposat he vist uns boquerons petitets que feien molt bona pinta. Li dic a la peixatera "posa-me'n una vintena i me'n podries treure l'espinada?". I així ho ha fet. En un moment els ha tingut nets i dins la bossa i me'ls ha donat dient-me "et va bé així?". He estat a punt de respondre-li que no, que no m'anava bé, ja que no suporto que amb els guants ben bruts i molls de netejar el peix em donin la bossa i el canvi també ben xops. Però li he respost que sí, que ja m'estava bé.

A casa els he fet també enfarinats i passats per la paella. He quedat esmaperdut en veure com se'ls cruspien els petits de casa. Bé, a en Pol li ha costat molt. Però vaja, això no és notícia, aquest noi si no sopa galetes Maria no acaba mai el primer.

Per cert, em deixava un detall (que deixo, una vegada més, expressament pel final). La peixatera, després de donar-me la bossa xopa, em diu: "un amb quinze". I jo li dic "un amb quinze?". I ella respon "sí, sí, un euro amb quinze cèntims". I jo que concloc "ah, doncs ho porto just".