Prescindir de la lletra "_"

La Vanguardia m'ha expli_at avui que un tal Pep Torres ha inventat una urna que tritura unes papertes grogues amb una "_" gran al mig. Aquest home ha instal·lat aquesta urna a la galeria Art Windoe del _arrer Balmes de Bar_elona. La seva inten_ió és denun_iar que l'Ajuntament de Bar_elona ignora aquesta op_ió entre les tres possibilitats a l'hora de de_idir què _al fer amb la Diagonal. Segons ell, l'Hereu ha de_idit fer veure que és un demò_rata _onvo_ant un referèndum il·legal i, alhora, pervertit. Fa una _ampanya publi_itària pagada per l'empresa del tramvia en què li diu als bar_elonins que vagin a votar l'op_ió "A" o "B" sense que en _ap moment es re_ordi que també existeix l'op_ió "_".

La ini_iativa d'en Pep Torres la trobo molt interessant ja que utilitza l'art per fer una denún_ia públi_a i políti_a. Però, la veritat, és que el senyor Torres s'equivo_a en una _osa. En realitat no és que el senyor Hereu s'hagi oblidat de l'op_ió "_" sinó que no sap que existeix. Aquesta tradi_ió d'oblidar-se la lletra "_" no és només _osa de l'Hereu, sinó dels so_ialistes en general. Ja fa anys que sabem que el partit de l'Hereu, Montilla i _ompanyia és el PS, Partit So_ialista i no pas el PS_. Una "_" que, en realitat, han substituït per l'OE.

Les aixelles d'en Carod

Avui dilluns ha estat el dia d'ERC a Catalunya Ràdio. Al Matí de Catalunya Ràdio han entrevistat en Joan Puigcercós, al migdia al Tot és molt confús ho han fet amb en Josep- Lluís Carod-Rovira i a la tarda, a L'oracle, han tingut de convidat en Jordi Portabella. No he escoltat El Cafè de la república, però diria que no han entrevistat l'Ernest Benach.

De tot plegat, em quedo amb l'entrevista a Carod-Rovira. L'exlíder d'ERC ha confessat que cada dia es posa desodorant dos cops a l'aixella esquerra i un a la dreta. Aquesta qüestió ha estat tema de conversa uns minuts. Carod ha dit que això no ho feia per cap mena de supersitició, sinó simplement per un costum. El tema m'ha fet reflexionar força estona i he arribat a una conclusió científica. El Vicepresident de la Generalitat deu ser dretà i quan s'ha dutxat deu agafar el desodorant amb la mà dreta. El desodorant ha de ser de roll-on i se'l passa primer per l'aixella esquerra i després per la dreta. Un cop ha fet aquesta operació deu comprovar que l'aixella dreta queda més untada que l'esquerra. ¿Per què? Doncs perquè els roll-on tarden a treure tota la substància quan els utilitzes després de moltes hores sense fer-los servir. Per això, l'encara membre d'ERC, torna a passar el desodorant per l'aixella esquerra perquè la cosa quedi més equilibrada.

De fet, he arribat a aquesta conclusió perquè jo faig pràcticament el mateix cada dia. En la primera passada per l'aixella sempre costa deixar-hi el producte del desodorant. Per cert, i parlant de desodorants, permeteu-me que faci publicitat de la meva marca i model preferits. Es tracta de l'Aloe Vera de Mussvital. El compro de quatre en quatre a les farmàcies. És l'únic desodorant que em funciona, per tot el dia, i que a més no em provoca al·lèrgies. Us el recomano. Ah, i si hi ha algun comercial de Mussivital llegint aquest text li deixo el meu correu electrònic per si vol fer-me arribar algunes mostres gratuïtes. Gràcies: enricxicoy@gmail.com.

Samaranch Torelló

Avui no he après una cosa sinó moltes d'una sola persona. Aquest és el correu que he rebut d'un bon amic periodista que treballa en un mitjà públic

Els catalans no ens mamem el dit, per molt que les nostres elits ho puguin pensar

Tribuna Catalana

Vilaweb

Facebook

The Times: Si vol entendre la corrupció institucionalitzada, un bon lloc per a començar és el palau de Lausana des d'on Samaranch dirigia el CIO

L'Express: Samaranch va canviar la divisa de Coubertain. Amb ell la cosa important era participar en els beneficis.

BBC: Samaranch va deixar créixer un càncer de corrupció i de luxe al CIO

Le Monde: No va amagar mai la seva admiració pel dictador Francisco Franco

The New York Times: Samaranch, un antic dirigent esportiu franquista, va tolerar un cert nivell de corrupció al Comitè Olímpic.

La Stampa: S'ha emportat a la tomba el seu fosc passat amb la camisa blava de la Falange

Sidney Morning Herald: Amb Samaranch el Comitè Olímpic va esdevenir sinònim de nepotisme, clientelisme, escàndols, secrets i elitisme.

Kurier: L'espanyol estava al servei dels feixistes

New Zealand Herald: Samaranch era autocràtic i intolerant

Wall Street Journal: Samaranch insistia a ser tractat d'excel·lentíssim i a envoltar-se de luxe

Passa-ho!

Un any sense estiu

L'expressió "aquest any no hem tingut estiu" l'utilitzem habitualment quan ha estat un estiu molt plujós i poc calorós. També la fa servir aquell postadolescent que ha hagut de pringar pencant tot l'estiu. Però el que he descobert avui és que la història de la humanitat defineix els anys sense estiu aquells perjudicats per enormes núvols de cendra volcànica.Es veu que l'any sense estiu més famós de la història va ser el de 1816. El web Mètode.cat ens ho explica molt bé:

"Un any abans, a l’abril de 1815, la colossal erupció del volcà Tambora en l’illa de Sumbawa, a Indonèsia, va causar la mort a més de 80.000 persones i va injectar en les capes altes de l’atmosfera milions de tones de cendres, que amb el pas del temps van anar estenent-se al voltant de tot el globus. Durant les setmanes i mesos següents, el mantell de pols i cendres volcànics amb els quals va quedar impregnada l’estratosfera va produir bells i acolorits ocasos en tot el planeta, encara que els seus habitants no van saber relacionar la causa, ni tan sols el cèlebre pintor anglès William Turner, que els va plasmar en alguns dels seus quadres més famosos. Encara que ara sí que ho sabem, ells tampoc no es van assabentar que l’opac vel de cendres violentament vomitades pel volcà Tambora, com que va reduir el percentatge de radiació atmosfèrica, va fer baixar la temperatura en la Terra, com va succeir el 1991 després de l’erupció del Pinatubo a Filipines, després de la qual la temperatura planetària va baixar més de mig grau. Però el 1816, un any després del cataclisme del Tambora, les coses van ser molt pitjors. L’estiu d’aquell any no va ser tal, de manera que als països del centre i el nord d’Europa va fer fred en els mesos de juliol i agost, mentre que en el conjunt del continent es van perdre les collites enmig de la sorpresa de la gent, i el patró meteorològic van ser contínues tempestes i inundacions. "
Si l'Eyjafjallaökull hagués esclatat aquest estiu i els avions no s'haguessin pogut enlairar durant el mes d'agost, segur que el 2010 per a molts també hauria estat recordat com un any sense estiu.
Però això no ho he après gràcies a aquest web sinó al programa Quèquicom de Tv3. Avui ha dedicat un reportatge als volcans de La Garrotxa, que adjunto més avall. Al final del reportatge ens han explicat això de l'any sense estiu. Per cert, ¿sabíeu que Mary Shelley va escriure Frankenstein inspirant-se en aquell tenebrós 1816? Quèquicom és, probablement, el millor programe divulgatiu de la televisió. Hereu d'aquell "Més enllà del 200", els seus reportatges i temes tractats tan poden interessar a joves com a grans. Llàstima que en el capítol d'avui la reportera hagi comès un petit delicte:

Entre un lluç i vint boquerons

Fa uns quinze dies per sopar vaig comprar un lluç. Era una bona peça. En van sortir una desena de filets molt tendres. El vaig cuinar com sempre, enfarinat i fregit. Als xics de casa, que sempre els ha costat una mica menjar-se el peix, se'l van cruspir en un tres i no res. Realment era molt bo. Ara, em deixava un detall important. Aquella peça marítima, o de piscifactoria, em va costar una mica més de quinze euros. I això tenint en compte que en el preu també hi anava el cap i l'espinada que no vaig voler. Buf! No negaré que van ser 15 euros ben invertits, però ho vaig trobar caríssim. Escanadalosament car.

Avui he tornat a anar a la peixetria i he estat dubtant si, en lloc del lluç, comprava una pescadilla, que normalment surt també molt bona i bastant més barata. Però entre el peix exposat he vist uns boquerons petitets que feien molt bona pinta. Li dic a la peixatera "posa-me'n una vintena i me'n podries treure l'espinada?". I així ho ha fet. En un moment els ha tingut nets i dins la bossa i me'ls ha donat dient-me "et va bé així?". He estat a punt de respondre-li que no, que no m'anava bé, ja que no suporto que amb els guants ben bruts i molls de netejar el peix em donin la bossa i el canvi també ben xops. Però li he respost que sí, que ja m'estava bé.

A casa els he fet també enfarinats i passats per la paella. He quedat esmaperdut en veure com se'ls cruspien els petits de casa. Bé, a en Pol li ha costat molt. Però vaja, això no és notícia, aquest noi si no sopa galetes Maria no acaba mai el primer.

Per cert, em deixava un detall (que deixo, una vegada més, expressament pel final). La peixatera, després de donar-me la bossa xopa, em diu: "un amb quinze". I jo li dic "un amb quinze?". I ella respon "sí, sí, un euro amb quinze cèntims". I jo que concloc "ah, doncs ho porto just".

Desequilibrat

A vegades tinc la sensació que baixo de la lluna. Aquest cap de setmana hem tingut una festa d'aniversari d'una nena amiga de la meva filla. Mentre parlàvem els pares, vaig veure que un d'ells duia una braçalet tot curiós. Li vaig preguntar què era perquè també havia vist que en duia un la seva dona, però de color diferent. Estava convençut que devia ser d'aquelles que et dóna accés a algun local. Però no. Em diu: és una polsera de l'equilibri. Em vaig quedar igual. Després m'ho va explicar.

Es veu que aquest estri serveix perquè vagis per la vida amb més energies i més equilibrat. Ho va sentir per la ràdio i va pensar "quina xurrada". Però després un company de feina, que en tenia una, li va dir que sí que li funcionava i li va deixar provar. Van muntar un tauló i aquell que no portava la polsera provava de passar fent equilibris, i queia cada vegada. En canvi, quan ho provava amb el braçalet ho feia sense problemes. També em va explicar que, pel que sembla, uns corredors de bicicleta que la porten han millorat espectacularment els seus resultats a les curses.

No fa pas tants anys, es van posar de moda aquells braçalets de metall que als extrems hi tenen dues petits boles i que servien per quelcom semblant. Ahir mateix vaig veure una dona gran que en portava una. Jo, almenys, seguiré desconfiant d'unes i altres. Segur que hi ha bona part d'efecte placebo, si és que això es diu així. Per si de cas, però, prefereixo no portar-ne cap. Tinc la sensació que si no m'acabo de tornar boig amb tot allò que m'envolta és, precisament, perquè estic més a gust amb un cert caos i una mica desequilibrat.

El condó tauró

Suposo que a hores d'ara per a molts de vosaltres no és cap novetat, però m'ha sorprès descobrir el "condó tauró". Bé, aquest nom me l'acabo d'inventar. En realitat l'invent es diu Rape-aXe i se l'ha inventat una tal Sonnet Ehlers. Segons expliquen al 3cat24 "consisteix en una funda de plàstic que té al seu interior unes arestes punxegudes i en forma de serra que la dona s'introdueix a la vagina com un tampó i que atrapen el penis de l'home en cas de patir un assalt sexual". La doctora Ehlers en vol repartir 30.000 al mundial de Sudàfrica per tal evitar les més que previsibles nombroses violacions.

L'invent em sembla collonut i la idea em sembla de puta mare. La mateixa inventora ja ha contestat les crítiques amb respostes enginyoses. Segons expliquen les agències, "se li retreu, per exemple, que si l'home queda atrapat és possible que es torni més violent i pugui matar la dona. Davant d'això, Ehlers respon a la seva pàgina web que "sempre que una dona pateix una violació corre el perill que la matin"". També "quant a la possibilitat que el Rap-axe pugui ser usat per dones amb la intenció de venjar-se o deixar en evidència homes que en cap moment intentin sobrepassar-se amb elles, Ehlers reconeix que és una possibilitat, i ofereix un consell: "No posis el que et pertany on no et pertany i mai tindràs problemes"".

Si finalment es distribueix, no tardarem gaire a començar sentir tot tipus d'històries relacionades amb aquest enginy. Posem alguns exemple, fem uns quants flaixforwards:
1) A una de les joves que s'havia introduit el "condó tauró" resulta que l'aparell li feia nosa. Mentre era a la discoteca, va anar al lavabo a posar-se'l bé. Es va introduir un dit dins la vagina, amb tanta mala sort que el dit li va quedar atrapat i va sortir del lavabo cridant "m'ha mossegat, m'ha mossegat!".
2) Un dels casos més sonats és el d'aquell violador que no només li va quedar el penis atrapat dins el condó sinó que també li va quedar dins la noia. Resulta que tot plegat va fer el buit i l'home va quedar atrapat mentre deixava anar estrèpits de dolor. Al violador i a la noia els van haver de rescatar amb ambulància i a l'hospital van tardar dues hores a separar-los.
3) Més sonat, encara, va ser el gran escàndol del Mundial. Un jugador, una de les estrelles del torneig, no va jugar la final. Ningú sabia perquè. A les semifinals havia marcat dos gols i, aparentment, no havia patit cap lesió. Malgrat això, a la final no era ni a la banqueta ni a les grades. El metge de la selecció va redactar un informe mèdic en què explicava que la nit anterior havia patit una indisposició, sense més detalls. Aquí va ser quan van començar els rumors. S'explica que la nit de les semifinals unes prostitutes havien visitat l'hotel del jugadors per celebrar la victòria i que una d'elles portava posat el condó. La resta, ja us la podeu imaginar.
4) Al final del mundial també es va fer públic el nombre de dones que havien utilitzat aquesta eina amb les seves parelles. La majoria de dones ho havien fet perquè no havien perdonat els seus marits que els haguessin posat les banyes. Però també n'hi havia, curiosament, que ho havien fet com un joc. Es veu que l'invent ha satisfet als addictes al sadomasoquisme. Diuen els experts en la matèria sàdica, que quan ho has provat una vegada ja esperes impacient que se't recuperi el membre per a la propera vegada.
5) Desgraciadament, però, la més tràgica de les notícies és el cas d'una noia que ja havia estat violada amb anterioritat i que va decidir perseguir el seu violador fins que el va seduir esperant-lo a l'entrada de casa seva. Un cop allà, es van dirigir al domicili del violador i aquest, que va sospitar que la dona li havia preparat una emboscada, va decidir consumar la segona violació obligant-la a fer-li una... Bé, ja us ho podeu imaginar.